La col·laboració entre la Fundación José María de Olives y de Ponsich, Conde de Torre-saura, i la Societat Històrico-arqueològica Martí i Bella, ha permès recuperar el conjunt etnològic de la finca de Son Saura Vell, al sud de Ciutadella.
Les feines de recuperació han comptat amb la participació desinteressada dels voluntaris del grup GIBET (Grup d’Intervenció sobre Béns Etnològics de Menorca) de la SHA Martí Bella. El treball d’equip, dirigit pel mestre paredador Gabriel Pons Pons, ha estat supervisat pel tècnic en patrimoni històric Antoni Camps Extremera i per Ángel Roca Vidal, membre de la SHA Martí i Bella. Les obres van començar el mes de novembre de 2022 i s’han perllongat fins ara.
Els béns intervinguts
La barraca de bestiar intervinguda és un edifici monumental constituït per una superposició de cinc cossos. Els tres primers són de planta semicircular, mentre que els dos superiors són de planta circular. La part recta dels dos primers cossos conforma la façana de la barraca, on s’obre la porta d’accés a l’interior, orientada al sud, com és costum a l’illa.
La porta d’accés a la cambra interior es realitza a través d’un passadís cobert amb grans lloses de pedra col·locades horitzontalment, una al costat de l’altra, salvant l’amplària dels dos primers cossos de la barraca. La cambra interior és de planta circular i es cobreix amb una falsa volta feta per aproximació de filades circulars de pedra. Les filades inferiors s’ha reforçat amb morter tradicional.
La intervenció ha consistit en aixecar els cossos enderrocats i recuperar l’estat primigeni de la barraca. Per açò s’han utilitzat únicament les pedres caigudes de la mateixa barraca al llarg dels anys. A més, s’ha eliminat la vegetació que havia crescut sobre la barraca i s’han podat els ullastres més pròxims a la construcció.
Finalment, s’han aixecat de nou les parts derruïdes d’una barraca veïna i s’ha eixermat l’entorn d’un pont de porquim situat al marge dret del camí que du a la platja de Son Saura, pròxim a les dues barraques intervingudes.
L’equip tècnic
Els treballs d’envergadura han estat realitzats pel mestre paredador Gabriel Pons i els seu equip durant la segona quinzena del mes d’abril. De novembre de 2022 a maig de 2023, s’ha comptat amb la participació dels voluntaris de GIBET, grup que té entre els seus principals objectius el coneixement, la revalorització i la sensibilització de la societat menorquina sobre la importància de conservar un patrimoni tan vulnerable com és el patrimoni etnològic. Ho fa, bàsicament, duent a terme treballs de recuperació de béns etnològics en perill de destrucció o deteriorament, sempre des del voluntariat ciutadà. Les accions més destacades de GIBET fins ara han tingut que veure amb la rehabilitació de construccions de pedra en sec, en concret, les barraques i els ponts afectats per la construcció de la ronda sud de Ciutadella (RC-2), un bon nombre de metres de paret seca de la finca pública de Sa Vinyeta (Ciutadella de Menorca), i les barraques existents en la finca municipal des Pinaret (Ciutadella de Menorca).
Un poc d’història
Malgrat que l’evidència arqueològica apunta a que la tècnica ja s’utilitzava en època prehistòrica, no es pot precisar amb exactitud quan es van començar a construir murs i altres elements de pedra seca a Menorca, ja que la gran majoria són construccions anònimes que mai van ser registrades. Les primeres referències documentals daten del segle XIV, quan el rei Pere IV d’Aragó permet tancar les possessions amb parets; no obstant açò, la majoria d’elements que es conserven avui a l’illa van ser construïts durant les darreres centúries, i és al segle XIX quan es completa la major part de la xarxa de murs en sec i altres construccions afins repartides per tot el territori illenc, coincidint amb la fi del procés de tancament i privatització de les pastures comunals i de divisió de les propietats.
A més de servir per delimitar les finques, els elements de pedra seca sorgeixen de la necessitat de retirar la pedra solta del terreny per fer-lo conreable i, alhora, donar-li una utilitat, contribuint a resoldre les necessitats de compartimentar i ordenar els diferents espais agrícoles de la unitat principal d’explotació rural de Menorca. Efectivament, els diferents elements de pedra seca permeten dividir les propietat en parcel·les molt més petites per poder canviar els usos agropecuaris de manera rotativa i no esgotar la terra, reduir l’efecte del vent sobre els sembrats, anivellar i permetre l’aprofitament dels terrenys en pendent, evitar l’erosió del sòl i els moviments de terra provocats per la pluja, canalitzar l’aigua per drenar terrenys inundats i conduir-la per on es volia, protegir certs arbres dels ramats i proporcionar refugi al ramat en qualsevol lloc de l’explotació.
Aquestes necessitats, i moltes altres, són el punt de partida del treball d’un professional molt especialitzat i lligat a la terra: el paredador, principal responsable del modelatge del paisatge menorquí. La presència de la paret seca en tot el territori insular la converteix en un dels trets més distintius de l’illa; de fet, s’ha arribat a especular que a Menorca hi pot haver entre 11.000 i 15.000 quilòmetres lineals de paret seca.
L’àmbit rural menorquí es divideix, en la seva totalitat, en propietats originàriament de naturalesa agropecuària (el lloc), que es tanquen amb murs de pedra seca. Al seu torn, cada propietat es divideix en tres sementers tancats amb murs en sec que, tradicionalment, s’explotaven en guaret. Al mateix temps, cada sementer es compartimenta en parcel·les molt més petites, les tanques, que també es tanquen amb el mateix tipus de mur. Aquest sistema ha permès desenvolupar una ramaderia sense pastor basada en el senzill però eficaç sistema d’obertura i tancament, a conveniència, dels accessos a les tanques per al trànsit i l’estada controlada del bestiar.
Açò va obligar a aixecar construccions addicionals, amb materials obtinguts del mateix lloc, que servien de refugi i satisfeien les necessitats del bestiar segons el cicle anual de cultiu. Aquestes construccions són els ponts i les barraques que hi ha arreu de l’illa.
Com s’ha comentat, és a partir del segle XVIII i al llarg del segle XIX quan es forja el model de producció cerealista tradicional, centrat en el cultiu del blat i complementat amb els productes ramaders. Aquest model combinat, en un territori limitat com el de Menorca, va obligar a la compartimentació i ordenació dels espais agrícoles per a una gestió més sostenible del territori. D’aquesta manera, es construeixen pont i barraques per al refugi del bestiar arreu del territori.
Com ocorre amb els murs de pedra en sec, les barraques i les ponts són construccions anònimes i de datació imprecisa. Les seves característiques i el major o menor domini i depuració de la tècnica emprada en la seva construcció varien d’uns casos a uns altres, així com la seva distribució a l’espai. No obstant açò, les barraques de majors dimensions, com la que ha estat objecte de la present intervenció, es van construir entre els segles XVIII i XIX en explotacions concretes, i a la seva funció ramadera s’afegia l’afició que per elles tenien els propietaris de les finques on es van aixecar. Així, idò, aquestes construccions es converteixen en símbol visible del poder i de l’estatus social i econòmic dels seus llinatges, com deixa constància l’arxiduc Lluís Salvador en els toms dedicats a Menorca de la seva obra Die Balearen in Wort und Bild Geschildert (Leipzig, 1869-1891), quan es refereix a les grans barraques existents en les finques del comte de Torre-saura i, en concret, a la barraca des Comte, situada al lloc de ses Truqueries. Precisament és en certes explotacions que són o van formar part de l’heretat de les principals famílies terratinents de Menorca on trobam els millors exemplars d’aquest tipus de construccions.
Alguns exemples datats són la barraca de sa Tanca de sa Bassa (Son Salomó, Ciutadella de Menorca), que presenta a la llinda de la porta la data de 1857; la barraca de sa Tanca d’Enmig (ses Truqueries, Ciutadella de Menorca), amb la data de 1813 al mateix lloc indret; el pont de s’Aljub (Son Salomó, Ciutadella de Menorca), que presenta a la llinda d’una de les seves portes la data de 1858, avui pràcticament il·legible; o el cas del monòlit que rematava el cim de la barraca des Comte (ses Truqueries, Ciutadella de Menorca), que presentava la xifra 94, interpretada com l’any 1794.
És probable, també, que l’aixecament de les nombroses barraques i ponts que hi ha a certes finques de Ciutadella fos conseqüència de l’excedent de mà d’obra derivat de l’aprovació, l’any 1820, d’un decret que prohibia la importació de cereals amb la finalitat d’afavorir la producció cerealística peninsular. Açò va provocar que la flota comercial de l’illa, dedicada al lucratiu negoci de noliejar el blat de la Mediterrània oriental i del mar Negre fins als ports espanyols, se’n ressentís, abocant nombrosos professionals dedicats o vinculats a aquest negoci a emigrar al nord d’Àfrica o a refugiar-se en el sector del camp. Aquesta situació seria aprofitada hàbilment per certs terratinent per realitzar importants millores a les seves finques i dedicar-les al cultiu intensiu de blat i a la cria de bestiar per als mercats insular i nacional.